Blog by Boolino

Mucho más que cuentos infantiles

Boolino es más que una web de cuentos infantiles y novela juvenil. Encuentra en nuestro blog consejos de lectura.

Cementiri sota el mar

Educación  · 

Cementiri sota el mar

Por Héctor Mellinas

Poques vegades ens trobem davant d’una autora com Lina Prosa, una de les veus contemporànies més personals del panorama teatral italià: personal per l’exquisit ús que fa a les seves obres dels mecanismes (diguem-ne aristotèlics) del que hom entén per tragèdia grega, i contemporània per la indefugibilitat que els seus textos mostren del context del món actual.

La força del teatre està en el contacte amb la realitat i el present, demana a qui el practica que es posicioni, que expressi un punt de vista.

El missatge sociopolític de denúncia (inherent en els plantejaments teatrals des de la dramatúrgia sociològica de Brecht i Piscator) és, en bona mesura, el que fa que l’autora es decanti pel gènere teatral a l’hora d’explorar les noves realitats del nostre món que no són sinó la causa del naixement d’un nou model teatral («el teatre sempre es qüestiona a si mateix») que pren per base la fragmentació de la realitat, la concreció de l’ésser en una experiència vital per poder així esdevenir emoció universalitzada: «Hi ha qui no té la paraula, n’està privat i ni tan sols la sap pronunciar. Hi ha qui no té ni nom. I qui no té un nom tampoc no té paraula».

shaubaL’autora, doncs, dóna veu (dramatúrgica, és clar) a persones, gairebé símbols, que sintetitzen experiències col·lectives en un únic drama. En el cas de Lampedusa Beach, el text recentment publicat per Arola Editors, el naufragi de Shauba esdevé una lliçó moral per als homes d’Occident que dels emigrants hauríem de «reaprendre la lliçó perduda, la del somni, l’aventura, el retrobament».

Escrit per «a una actriu que sàpiga aguantar-se l’alè», Lampedusa Beach és, tòpicament, una recerca de la felicitat plantejada però des d’un punt de vista inèdit: el fracàs de la fugida del botxí. Hom no pot viure en pau si ha de conviure amb aquell que està destinat a matar-lo: «no et pots quedar al lloc on has nascut / quan descobreixes que allà mateix hi ha nascut el teu botxí [...] neixes en bona estrella si el teu botxí viu en un país llunyà, / si tens la certesa que no us trobareu mai».

I Shauba, l’emigrant africana que fuig del seu món per entrar a l’Occident on impera el capitalisme, espera trobar la seva plenitud a Lampedusa, plantejada a l’obra com el destí arcàdic, ideal (una «destinació de postal») que, teòricament, permetrà de dur una vida normalitzada on no hi hagi ningú que controli la litúrgia del menjar.

La crítica envers la voracitat de la societat occidental és una qüestió implícita en la temàtica de l’emigrant que farà allò que calgui per evitar entrar en el domini del capitalisme; ara bé, la recurrència d’aquest aspecte, explicitat en excés al llarg del text, és el que converteix la poètica social d’aquesta peça en lirisme efectista i evident: «sóc la representant d’un fenomen social, / cal conservar-ne les traces...».

Lampedusa Beach, però, excel·leix en la reflexió sobre la condició humana, plantejada des de la plena consciència d’una mort indefugible però en boca d’una gairebé nena innocent i conscientment sacrificada, talment una Ifigènia («Fes-ho, hem d’arribar. / A Lampedusa et rentarem amb llet de coco i seràs la nostra reina»), adquireix una volada poeticoliterària d’alt nivell: «Necessito que m’enterrin. / Com els nostres parents. / Tinc por de podrir-me. / Com tot el que no pot estar a l’aigua gaire estona».

Un altre detall digne d’esment és com, en aquesta peça, la mort en l’aigua no és, sorprenentment, culpa d’un mar indòmit i negat d’arbitri, sinó dels homes que el travessen: «El naufragi ha estat total. / Però d’una simplicitat absoluta. / Saps per què? No hi ha hagut cap tempesta. [...] Res que tingués a veure amb el mar. / El mar és innocent».

Són els homes els que condemnen els fugitius a Lampedusa Beach («el problema ja no és la moral, / ni la vergonya, / ni l’esperit del coco. / El problema és l’equilibri»), que no és altra terra que la submergida en el mar que oculta l’enllaç de la terra africana i l’europea; i un cop a la platja enfonsada, aquells que hi viuen inclouen, adopten als fugitius i converteixen el territori en l’anhelat espai d’acollida. Una terra eterna que no exhimeix els elements materials (proves romanents de la mort), ja sigui un cos humà o unes ulleres de sol; ulleres que són durant tota la peça el correlat escènic del naufragi de la protagonista, l’element al qual castigar per la dissort: «Mahama, si m’haguéssis donat unes ulleres submarines / en comptes d’unes de sol, hauria pogut provar / de viatjar per sota l’aigua...».

espasaShauba és, per tant, una nova Ofèlia. Més enllà de la mort dins l’aigua, ambdues figures femenines són víctimes d’un destí aliè a les pròpies decisions: si bé Ofèlica cau i resta impassible durant l’ofec, Shauba deu la seva impassibilitat a la col·lectivitat que l’ha condemnada, societats que obliden el paper de renovació i esperança de l’emigració.

Lampedusa Beach és, doncs, l’ensenyament que el món occidental rebujta i impossibilita. I és per aquest component educatiu que Lina Prosa pren un model teatral basat en la reelaboració de la tragèdica clàssica; una revisió que concreta contemporàniament els elements abstractes representats per donar nous significats al text. Només anul·lant la distància i dissolent els límits amb la tradició formal podem copsar completament la imatge novament proposada de la qual Shauba en forma part: el naufragi com a síntesi de la condició humana contemporània, estretament lligada a la pèrdua de la identitat personal en favor d’una massa col·lectiva que determina la nostra existència.

I aquest concepte de caiguda lliure que representa el naufragi és el que, d’una manera sintètica i brillant, ens mostren les il·lustracions que acompanyen al text teatral. Anna Bohigas i Núria Milà ofereixen una lectura del text basada en les dures imatges proposades per Lina Prosa: el peix espasa, el mar com a cementiri o la sensació d’infinitud són alguns dels leitmotivs de les il·lustracions a tinta negra (evocant la foscor de la impersonalització que implica el col·lectiu) que ens angoixen simultàniament al text, base indiscutible per a la creació visual. Aquest és el respecte que es nota en les imatges i el que ens situa com a lectors davant la mateixa por que Shauba sent davant la impossibilitat d’evitar la caiguda fins al fons.

Arola Editors ens ofereix, amb aquesta simbiosi de text i dibuix, una proposta poc comuna actualment: l'edició il·lustrada d'una peça teatral d’alta volada literària que, a més, ens descobreix dues il·lustradores de futur i una autora compromesa i tradicionalment referenciada que esperem segueixi arribant a casa nostra.

También te puede interesar:

Palabras clave de este post: llibre il·lustrat, teatre italià, teatre il·lustrat, Arola Editors, Lina Prosa

Comentar post