Blog by Boolino

Mucho más que cuentos infantiles

Boolino es más que una web de cuentos infantiles y novela juvenil. Encuentra en nuestro blog consejos de lectura.

Destí o actitud: la postmodernitat

Educación  · 

Destí o actitud: la postmodernitat

Por Héctor Mellinas

Com pensa l'home modern? Avui tenim un conjunt d'estímuls constants que ens deixen ben poc espai per a la reflexió sobre els epistemes contemporanis. En aquest article tornarem a la literatura clàssica per a la societat del XXI que ens demostrarà com encara som iguals que els semidéus als quals Wagner va donar entitat i poder.

walkureHannah Arendt és una de les filòsofes de la contemporaneïtat més reeixides. Les seves reflexions sobre la violència o la vida actual dels homes són d’una cruesa tal (pel que tenen de directes i sorprenentment verídiques) que obliguen a qüestionar un seguit de postulats i plantejaments sobre l’actitud de l’home envers la comunitat que fins fa poc teníem totalment assimilats i diferenciats entre ells i, per tant, el que la pensadora jueva ens ofereix si apliquem el seu treball a la literatura fundacional de l’occident contemporani és una nova línia d’interpretació d’allò que fins ara hem decidit d’anomenar postmodernitat.

Arendt ens fa veure que l’home de la modernitat és per autodefinició, per motu propi, un animal laborans que ha deixat de banda la dimensió contemplativa, la capacitat d’observació, i per tant d’aprenentatge, de l’ésser humà. L’acció, la voluntat de modificar allò que podríem anomenar fat ha passat a ser el modus vivendi de la societat contemporània.

Sense entrar ara en els motius individuals d’aquest canvi en la mentalitat de l’home (Theodor Adorno ho atribueix a la ferocitat d’un sistema basat en la productivitat com el capitalista), trobem en la literatura essencial per al nostre segle una dualitat molt marcada exemplificada per dos tarannàs antagònics entre ells, pel que tenen d’incompatibles i allò que representen: el Hamlet de Shakespeare i el Faust de Goethe.

L’ètica en la qual s’ha construït la nostra societat contemporània condemna una actitud com la del príncep Hamlet, incapaç de prendre decisions i resoldre uns dubtes que en bona mesura han estat originats únicament pel seu intel·lecte. És cert que, tot sovint, intervenir en els afers empitjora la situació, però a dia d’avui no som capaços com a comunitat de lloar algú que no pren partit en absolut.

L’home modern troba el seu paradigma en el romàntic Faust. Impossible de mantenir la visió objectiva de les coses, triem d’actuar per a modificar el nostre camí. Arendt parla de lliure albir, de responsabilitat per a decidir i assumir les conseqüències de la decisió. El problema, però, és que les decisions que prenem, eminentment fàustiques, ens duen a banalitzar d’una manera ferotge el concepte de mal.

Arendt encunya l’expressió per a referir-se al nazi Adolf Eichmann i per a fer-ho ens recorda el cas Macbeth de Shakespeare: un home que necessita intervenir, que ha d’actuar per a assolir els seus anhels passant per damunt de la moral i menyspreant les conseqüències del dolor. Macbeth és el mal, l’acció que ignora la bondat. I per això mateix, gairebé d’una manera determinista, Shakespeare l’assassina.

Goethe, en canvi, acaba per perdonar les accions de Faust, que mai ha esdevingut realment esclau de Mefistofeles, el diable grotesc. A diferència de Macbeth, Faust assumeix la responsabilitat de la seva tria. Les accions de Faust són redimides per l’oda romàntica a l’individu, que no deixa de ser un ésser moral (fins i tot el mateix Mefistofeles acaba prenent consciència del mal excessiu, la “trivial cobdícia”, pel que s’ha deixat guiar a l’hora de tractar amb el científic).

Ara bé, la modernitat, la supremacia de l’acció entesa com a intenció desesperada de l’home per a emancipar-se troba un obstacle insalvable davant la impossibilitat d’arribar a assolir l’absolut. Aquesta incapacitat d’abastar la infinitud és el que ha generat un seguit d’accions, de determinades preses de decisions que els erudits han batejat, amb no gaire esforç, com a postmodernitat.

El silenci davant d’allò inabastable, l’abdicació és el paradigma de la postmodernitat, un dogma conreat en totes les disciplines artístiques que troba en John Cage l’exemple musical perfecte. El símbol de la improductivitat és, però, el personatge més memorable de Herman Melville: Bartleby, l'escrivent.

L’actitud de Bartleby, perquè el mític “preferiria no fer-ho” és també (i només) això, una determinada posició davant d’un sistema productiu, és l’opció, la tria comunitària en la nostra societat. Que això, però, no ens confongui. Si tractem de fer de la postmodernitat una nova cosmovisió no fem sinó errar. La postmodernitat és només una opció més de la modernitat; si recordem que aquesta era com a concepte la necessitat de l’home de prendre partit, la postmodernitat és tan sols una opció a l’hora d’actuar, la del silenci.

L’home d’avui segueix sent romàntic, l’ideal d’humà segueix essent ésser semidiví, aquella valquíria que per ètica i moral decideix trencar les normes preestablertes i actuar en favor d’un nou destí. A dia d’avui encara som incapaços de no prendre partit. Callar és només una actitud ben segur passatgera, no el leitmotiv que regeix la nostra època. La postmodernitat és una actitud momentània, no cap nova cosmovisió.

valkyria

(Il·lustracions de Harry Clarke i Arthur Rackham)

También te puede interesar:

Palabras clave de este post: literatura, pensament, filosofia, clàssics, modernitat, postmodernitat

Comentar post