Blog by Boolino

Mucho más que cuentos infantiles

Boolino es más que una web de cuentos infantiles y novela juvenil. Encuentra en nuestro blog consejos de lectura.

L'hora del conte: Les galetes, també es disfressen!

La hora del cuento  · 

L'hora del conte: Les galetes, també es disfressen!

Avui us portem una Hora del Conte molt especial en col·laboració amb els nostres amics de La Cafetera de Sant Cugat. Eva Bielsa ens ha fet arribar aquest original conte de Carnestoltes que hem volgut publicar el dia de l'arribada del Rei Carnestoltes.

Voleu saber de què es van disfressar les galetes de la pastissera Montserrat? Continueu llegint i descobrireu la història de Lia i Mel, les galetes de te.

Les galetes, també es disfressen! per Eva Bielsa de la Cafetera de Sant Cugat.

Hi havia una vegada, en un poble anomenat Sant Cugat, una pastisseria molt antiga coneguda arreu del món per les seves delícies. La mestressa pastissera, la Montserrat, es passava els matins elaborant variades magdalenes i, per les tardes, feia galetes de té i pastissos rodons coberts de xocolata, farcits de diferents sabors.

Alguns dies la mestressa es tancava a la seva cuina durant hores  i  en sortir-ne duia a les mans pastissos i galetes de totes les formes i colors possibles: cotxes, vaixells, animals, ninots de neu... Tothom al poble es preguntava com podia fer pastissos i galetes amb aquelles decoracions tan boniques i sospitaven que aquella cuina guardava un secret que li permetia fer tot el que ella imaginava.

La gent del carrer, atreta per aquelles formes i colors tan llaminers, s’acostaven a la pastisseria:

-  Oh! Has vist quin pastís en forma de castell? I aquelles galetes que semblen flors?– comentaven mentre se’ls hi feia la boca aigua.

Però en aquell aparador, hi havia unes galetes molt tristes perquè, tot hi estar molt bones, ningú es fixava en elles. Eren rodones, d’un color marró claret, i a diferència d’altres pastissos o galetes, no portaven ni dibuixos ni colors.

Cada matí la Montserrat, veient-les tan tristes, els hi deia:

-  Vosaltres sou galetes de té, hi esteu boníssimes, la gent us compra per acompanyar el cafè i aquesta és una missió molt important per una galeta. 

Aleshores, les galetes de té, s’animaven i somreien a la gent del carrer esperant ser comprades per acompanyar un bon cafè. Però al cap d’una estona, quan la mestressa posava a l’aparador les últimes galetes decorades que havia creat, es tornaven a entristir. Qui podia competir amb aquelles galetes en forma de nina, de bicicleta, de pilota de futbol...

Una tarda de febrer, la Lia i en Mel, dues de les galetes de té van veure com uns personatges estranys s’acostaven a l’aparador. Per l’alçada podrien ser nens però un semblava un indi, amb plomes de colors al cap i ratlles pintades a la cara, i l’altre semblava un cavaller, amb espasa i armadura platejada.

- Mireu! Mireu! A l’aparador!- Va cridar en Mel a la resta de dolços.

- Un indi i un cavaller!- Exclamava la Bru una magdalena de gerds.

- Què dieu si són nens disfressat- va dir en Tor el pastís en forma de vaixell.

- Què vol dir disfressats?- van preguntar tots sorpresos.

- Aquests dies es viu una de les celebracions més divertides i acolorides de l’any. Són les festes del Rei Carnestoltes i grans i petits es poden disfressar del que vulguin, com aquests nens que heu vist. Als diferents pobles, es fa un pregó, que marca l’inici del festí, i aquest s’acaba amb la crema del Carnestoltes, que diu adéu fins l’any vinent- explicava en Tor mentre en Mel i Lia, dins els seus caps de galeta, no feien més que preguntar-se si ells també es podrien disfressar.

Quan la mestressa va tancar la botiga tots van deixar les seves posicions, com cada nit, i mentre uns jugaven i altres corrien per la pastisseria, en Mel, la Lia i unes quantes galetes de té, ja havien ideat un pla per anar fins la cuina a investigar d’on podien treure les seves disfresses.

Silenciosament van entrar a la cuina,  a les fosques, i quan van ser sobre la taula, on la Montserrat treballava, van sentir una veu:

- Què fan per aquí aquestes galetes?

- Hem vingut a descobrir el secret de la cuina, per demanar-li que ens disfressi - Va dir la Lia parlant a la foscor.

- Disfresses? Per què es voldrien disfressar unes galetes?- Els va dir la veu.

- Som galetes de té i estem tristes perquè no podem portar colors.. És Carnestoltes, i ens fa tanta il·lusió!- va dir en Mel intentant convèncer la veu.

Al escoltar els seus motius van veure com se’ls acostava una bola de colors, molt bonica però igualment trista.

- Jo us podria ajudar, sóc la Fondant i us puc fer tots els colors i disfresses que vulgueu. Pot ser divertit i aquí sola estic tan avorrida... Però si ha de ser aquesta nit necessitarem ajuda...

- No pateixis! Tenim molts amics!- va cridar en Mel mentre corria cap a la botiga.

En un moment tots els dolços feien filera per ajudar aquelles galetes a complir la seva il·lusió. La Fondant no podia evitar sentir una mica d’enveja en veure tots aquells amics, ella era un secret i no en podia tenir, però s’alegrava molt de poder ajudar aquelles galetes. Dit i fet, les llums de la cuina es van obrir i la Fondant es va posar a feinejar, contenta de veure tant d’ambient a la cuina. Amb l’ajuda de tots,  ulls, nassos, boques, barrets i bigotis, es van anar pintant sobre les galetes de té, fins que totes van estar disfressades.

- Sóc un pirata!- Cridava en Mel amb un mocador vermell i un ull tapat.

- I jo una princesa!- es mirava al mirall la Lia, amb uns cabells rossos i una corona brillant.

Quan van acabar de recollir-ho tot van tornar al seus llocs d'aparador i on hi havien les galetes de té ara si veien pirates, princeses, cavallers i cuiners.

La Lia, sortint la última de la cuina, va veure com la Fondant s’amagava en un racó i esborrava el somriure del seu rostre, ben mirat no havia de ser gaire divertit ser un secret per tothom, sempre sola en la foscor.

- Fondant!- va cridar la Lia- Quan la mestressa tanqui vine a jugar amb nosaltres, ens has ajudat i ara ets un secret amb molt amics- i va poder veure com somreia.

L’endemà pel matí, en arribar la mestressa i veure l'aparador va obrir els ulls com taronges.

- Però com pot ser, si sou galetes de té!- es deia agafa’n en Mel per mirar-se’l de ben a prop.

- No s’espanti, només ens hem disfressat, és Carnestoltes!

La Montserrat se les va mirar i, veient com somreien i com de divertides havien quedat, els hi va dir:

- Feu molt de goig!- I picant l’ullet va posar un cartell a l’aparador que deia “Avui galetes disfressades”

Només obrir una cua de gent s'apilava a l’aparador i entrava a la botiga per comprar les galetes de té, que al final del dia havien estat tot un èxit.

Des d’aleshores, quan arriba Carnestoltes, la Montserrat i la Fondant disfressen totes les galetes de té, que es passegen per Sant Cugat de la mà dels nens que les han comprat, tot celebrant el Carnestoltes.
Galetes de conte

I així és com van quedar Lia i Mel disfressades

 

RHM 5-1 230 x 50 patrocinio blog Salamandra 5-3 230 X 50 0213

También te puede interesar:

Palabras clave de este post: l'hora del conte, eva bielsa, carnestoltes, conte infantil de carnestoltes

Comentar post